SEMINARIO: Filogeografia de Richterago discoidea (Less.) Kuntze (Asteraceae), una planta endèmica dels campos rupestres del Brasil

Ciclo de seminarios IBB

Ponente: Laia Barres

Fecha: miércoles, 21 de marzo de 2018, 12:00 horas

Lugar: Sala Salvador de l’IBB

Els campos rupestres son un hàbitat endèmic del Brasil que es troba a partir dels 900 m d’altitud al llarg de la Serra do Espinhaço del sud-est brasiler i alguns enclavaments aïllats a les muntanyes del centre del país. L’estudi dels campos rupestres ha pres certa rellevància en els últims anys ja que presenta una flora megadiversa i única adaptada a ambients freds i secs fins ara infravalorada i desprotegida.

En aquest estudi, que vaig realitzar en el marc del meu postdoctorat a Salvador (Bahia, Brasil), hem volgut estudiar els efectes dels canvis climàtics del Quaternari sobre l’estructura genètica d’una espècie endèmica d’aquest ecosistema vicariant, ja que es troba restringit a veritables illes continentals, mitjançant l’ús de tècniques moleculars i de modelatge de nínxol ecològic. Concretament, hem investigat marcadors del genoma cloroplàstic i nuclear i AFLPs de Richterago discoidea per resoldre qüestions tals com si les poblacions de les diferents illes continentals es troben genèticament diferenciades, si les poblacions aïllades es van connectar durant l’últim màxim glacial produint intercanvi genètic i quan i on va ser l’origen de R. discoidea.

Els resultats indiquen que R. discoidea està estructurada en tres llinatges relacionats amb la geografia però amb una gran mescla genètica entre ells. L’origen de R. discoidea va ser al Pleistocè mitjà a l’àrea de l’Espinhaço Meridional (Minas Gerais), on actualment hi ha més haplotips i es detecta el centre de diversitat de l’espècie i de tot el gènere Richterago. Des d’allà, l’espècie va experimentar diverses expansions cap a l’oest, arribant a les illes continentals de Tocantins i Goiás i cap al nord, colonitzant la Chapada Diamantina a Bahia en èpoques glacials, durant les quals es va ampliar notablement el seu nínxol ecològic.

L’actual distribució aïllada de R. discoidea en illes continentals, que poden distar més de 800 km entre elles, és deguda al seu paper com a refugis ecològics durant èpoques humides i calentes dels períodes interglacials del Pleistocè, període durant el qual la vegetació típica de campos rupestres va disminuir refugiant-se a zones altes. El fet de que els llinatges comparteixin gran quantitat d’informació genètica entre ells és degut a les expansions que aquesta planta va experimentar durant l’últim màxim glacial, fa uns 22.000 anys. Les àmplies diferències en el règim de precipitacions a nivell local van af avorir una gran diferenciació genètica en les àrees de distribució de R. discoidea amb les altituds majors.