Site Loader

La història evolutiva de les peònies més primitives, al descobert

El gènere Paeonia conté unes 33 espècies distribuïdes a Àsia, Europa, al nord-oest d’Àfrica i a l’oest de Nord-Amèrica. D’acord amb el seu hàbit, les peònies es divideixen en dos grans grups: les llenyoses (secció Moutan) i les herbàcies (seccions Onaepia i Paeonia). El primer grup, d’origen més antic, està format per espècies endèmiques de la Xina i, a la vegada, pot dividir-se en dos grups. El grup més primitiu (subsecció Delavayanae), d’acord amb el tractament taxonòmic més acceptat, està format per dues espècies endèmiques de les muntanyes Hengduan-Himàlaies: P. delavayi, amb una àrea de distribució que abasta el nord de Yunnan, l’oest de Sichuan i al sud-est del Tibet, i P. ludlowii, amb una distribució molt més restringida (només es troba a tres comtats del sud-est del Tibet).

Individu de Paeonia delavayi (fotografia: Shiliang Zhou).

Es tracta d’un grup amb un enorme interès atenent a una sèrie de raons: (1) no només la subsecció Delavayanae sinó totes les peònies llenyoses en general són les plantes més estimades i valorades de la Xina degut a la seva bellesa, el que les ha convertit en un actiu econòmic de primer ordre (s’han obtingut un miler de cultivars i, només el famós mercat de la peònia de Luoyang, va facturar prop de 3 milions de dòlars l’any 2017), (2) tant P. delavayi com P. ludlowii s’han recol·lectat tradicionalment amb finalitats medicinals i ornamentals, el que ha reduït considerablement tant el nombre com la mida de les seves poblacions naturals (i, de fet, P. ludlowii està llistada com a “vulnerable” a la llista vermella de la flora de la Xina), i (3) la taxonomia de la subsecció Delavayanae ha estat objecte de disputa, principalment com a conseqüència que la espècie tipus, P. delavayi, gaudeix d’una més que considerable variabilitat morfològica.

Fruit de la col·laboració entre investigadors xinesos i investigadors de l’IBB, la revista Molecular Phylogenetics and Evolution acaba de publicar en el número d’agost els resultats d’un estudi que, emprant marcadors moleculars tant nuclears (microsatèl·lits) com plastidials (ptDNA) i modelització de nínxol, intenta resoldre les relacions filogenètiques entre les dues espècies, a banda de reconstruir els patrons filogeogràfics i la seva dinàmica demogràfica (enllaç a l’article).

Els resultats de l’estudi mostren de manera inequívoca que les dues entitats que actualment es consideren espècies (P. delavayi i P. ludlowii) en realitat no haurien completat el procés de divergència genètica, molt probablement seguint el model clàssic d’especiació “progenitor-derivatiu”: P. ludlowii estaria divergint de P. delavayi mitjançant un procés d’aïllament genètic, però també per una especialització del nínxol ecològic envers les condicions climàticament més desfavorables (més fredes i més seques) de les terres altes tibetanes. Paeonia delavayi, tanmateix, estaria immersa en un procés d’especiació activa que, probablement, sigui la causa de la important variabilitat morfològica i que, a nivell genètic, ja presenta senyals prou evidents: les poblacions tibetanes de P. delavayi estan ja en un procés de divergència força avançat, mentre que, de manera general, cadascuna de les poblacions tant de Sichuan com de Yunnan presenten una singularitat genètica clara, fruit de l’aïllament geogràfic (les muntanyes Hengduan presenten enormes gradients altitudinals, amb profundes valls excavades per alguns dels grans rius d’Àsia).

Esquema de l’estructura genètica en clústers de les poblacions estudiades de la subsecció Delavayanae, segons els resultats del programa STRUCTURE. Com es pot veure, les poblacions tibetanes de P. delavayi (DT-BOM1, DT-BOM2 i DT-NYI) estan agrupades en un sol clúster.

Des del punt de vista dels nivells i de la distribució de la diversitat genètica, les vicissituds climàtiques lligades als cicles glacials/interglacials del Pleistocè i, més concretament, a la formació i/o creixement de glaciars durant els períodes més freds (com el Last Glacial Maximum, LGM, fa uns 21.000 anys) hauria jugat un paper clau: com a norma general, les poblacions de zones lliures de gel gaudeixen d’uns nivells més elevats de diversitat genètica que les poblacions situades prop de glaceres o que directament van ésser “engolides” per aquestes. La distribució dels diferents haplotips també ens ajuda a arribar a la conclusió que, mentre que P. ludlowii s’hauria refugiat en petites àrees favorables durant l’LGM prop de la seves poblacions actuals, P. delavayi hauria seguit una doble estratègia per a poder sobreviure durant les glaciacions: (1) supervivència in situ en múltiples refugis a Sichuan i Yunnan i (2) retracció de les poblacions tibetanes a aquests refugis i posterior recolonització.

Distribució dels haplotips de ptDNA de la subsecció Delavayanae. Les poblacions de P. ludlowii son LT-MAI1 a LT-MAI4 (la resta de poblacions corresponen a P. delavayi).

Autors: Jordi López-Pujol i Roser Vilatersana

Nomenclatural type catalogue

Events

  • - First Cannabis Genomics Conference
  • «March 2024»
    MonTueWedThuFriSatSun
        
    1
     
    2
     
    3
     
    4
     
    5
     
    6
     
    7
     
    8
     
    9
     
    10
     
    11
     
    12
     
    13
     
    14
    *
    15
     
    16
     
    17
     
    18
     
    19
     
    20
     
    21
     
    22
     
    23
     
    24
     
    25
     
    26
     
    27
     
    28
     
    29
     
    30
     
    31